Hi ha dies que et lleves i se t’enganxen els llençols, els peus et pesen, vas tard.
Fas, desfàs, però res et sorprèn…
Els edificis són grisos. Els cotxes fan soroll.
Hi ha fum.
Mires les notícies i la pesantor augmenta.
Des de fa hores et notes una cosa enganxada al pit, una sensació estranya. Potser et preguntes si és normal o si només és cosa teva.
De fet, no, no és només una cosa teva.
Moltes de les persones que t’envolten tenen la mateixa sensació incrustada.
Perquè no és una cosa que ve de dins, sinó de fora. I té nom i tot.
Es diu grisor.
Ja fa temps que la grisor s’ha escampat pel barri. Per la ciutat, potser per tot Europa, qui ho sabés.
La grisor comença com una estranya molèstia al pit.
Després va a les mans i costa de treure’s el gris de les mans. Diuen que marxa fent coses, però un cop t’hi arriba, el gris, les coses costen més de fer que abans.
El lloc preferit del gris és el cap
Val la pena?
Per què s'ha de fer?
Si els altres no ho fan, jo hauria de fer-ho?
Et sonen aquestes preguntes?
És cosa de la la grisor.
El pitjor és quan arriben als ulls. Aleshores ho veiem tot somort, sense lluïssor. Pitjor: ho veiem impossible. I aleshores sí que sembla que no puguem tenir cap esperança.
Però d’esperança n’hi ha sempre!
Per veure-ho clar només has de caminar pel barri.
No t’hi has fixat? Hi ha veïns a qui no sembla que els hi hagi arribat la grisor. Ni l’han olorada.
No els veus que emanen llum pròpia?
Però no creguis que és perquè són especials i prou.
No. En el cas dels veïns i les veïnes és perquè…
Perquè…
Bé. No t’ho puc dir encara.
És que és un secret.
Sí, un secret. I cadascú en té el seu, és clar.
Et proposo una cosa: conèixer els seus secrets. Deixar-te guiar per ells en aquest joc, en aquesta descoberta, en aquesta reconnexió.
Bé, doncs felicitats! No ho saps, però acabes de començar un joc que no té marxa enrere.
Després d’això, el barri no serà el mateix. Tu tampoc. Però no vull avançar-me.
Crec que en Rayan té moltes coses a dir-te.
A reveure!
Hi ha dies que et lleves i se t’enganxen els llençols, els peus et pesen, vas tard.
Fas, desfàs, però res et sorprèn…
Els edificis són grisos. Els cotxes fan soroll.
Hi ha fum.
Mires les notícies i la pesantor augmenta.
Des de fa hores et notes una cosa enganxada al pit, una sensació estranya. Potser et preguntes si és normal o si només és cosa teva.
De fet, no, no és només una cosa teva.
Moltes de les persones que t’envolten tenen la mateixa sensació incrustada.
Perquè no és una cosa que ve de dins, sinó de fora. I té nom i tot.
Es diu grisor.
Ja fa temps que la grisor s’ha escampat pel barri. Per la ciutat, potser per tot Europa, qui ho sabés.
La grisor comença com una estranya molèstia al pit.
Després va a les mans i costa de treure’s el gris de les mans. Diuen que marxa fent coses, però un cop t’hi arriba, el gris, les coses costen més de fer que abans.
El lloc preferit del gris és el cap.
Per què s'ha de fer?
Val la pena?
Si els altres no ho fan, jo hauria de fer-ho?
Et sonen aquestes preguntes?
És cosa de la la grisor.
El pitjor és quan arriben als ulls. Aleshores ho veiem tot somort, sense lluïssor. Pitjor: ho veiem impossible. I aleshores sí que sembla que no puguem tenir cap esperança.
Però d’esperança n’hi ha sempre!
Per veure-ho clar només has de caminar pel barri.
No t’hi has fixat? Hi ha veïns a qui no sembla que els hi hagi arribat la grisor. Ni l’han olorada.
Però no creguis que és perquè són especials i prou.
No. En el cas dels veïns i les veïnes és perquè…
Bé. No t’ho puc dir encara.
És que és un secret.
Sí, un secret. I cadascú en té el seu, és clar.
Bé, doncs felicitats! No ho saps, però acabes de començar un joc que no té marxa enrere.
Després d’això, el barri no serà el mateix. Tu tampoc. Però no vull avançar-me.
Crec que en Rayan té moltes coses a dir-te.
A reveure!
